sábado, 31 de julio de 2010

No puc més!


Després de tres caps de setmana seguits jugant 24h de futbol sala (Sant Pol, Riudellots i Sant Pol una altra vegada), entre els quals he passat dues setmanes de treball intens a cole fent de jardiner, pintor, fuster i tot el que fes falta per poder pagar l'interrail, em sento una mica Garfield, no sé si m'enteneu...
Tot i això, encara em veig amb cor de despedir aquest mes de juliol amb una nova felicitació; avui, a la meva cosina
PER MOLTS ANYS, CRISTINA!

jueves, 29 de julio de 2010

Ja queda menys



Ahir van arribar els bitllets de l'interrail! Venien acompanyats d'un mapa d'Europa i una guia bastant pobra, però és igual. L'important són els bitllets, no?
Em sembla que no fan falta gaires comentaris més; només dir que cada vegada falta menys perquè arribi el dia 8 d'agost...

martes, 27 de julio de 2010

Seguim d'aniversaris...

Aquest final de juliol està ple d'aniversaris, i el que toca celebrar avui és el del meu pare.
Si en general ja no és fàcil trobar un bon regal, a mesura que la gent es va fent més gran, resulta encara més difícil, ja que cada vegada els queden menys coses de les quals no hagin disfrutat ja. En aquest cas, però, el regal se'm va acudir ràpidament:
Ara fa un parell de setmanes, la família Boadas em va convidar a escoltar els Beach Boys al festival de Cap Roig (per cert, va ser una passada!), on em van donar tot el programa del festival. Vaig veure que l'últim concert era el d'en Charles Aznavour, un armeni que té enamorat al meu pare (quasi bé arriba a l'altura de l'amic Frank, em sembla). Així doncs, després de cosultar-ho amb els germans, vaig comprar un parell d'entrades pels meus pares.

PER MOLTS ANYS!
(et deixo un petit preludi del que t'espera el dia 16)

sábado, 24 de julio de 2010

Quina nit!

Ahir, 23 de juliol, en Pau va fer 18 anys. Aquest fet no passa cada dia (de fet, amb un cop a la vida n'hi ha prou), i per aquest motiu se li va preparar una festa sorpresa. Suposadament, havíem de ser tots a casa seva a les 20:00, ja que ell arribaria a les 20:30. Així doncs, a les 18:30 aproximadament, en Joan (guitarra), l'Issac (baix) i jo (saxo) vam preparar un Happy Birthday semi-rock'n'rollero per quan arribés, i un cop a casa seva vam enredar la Laura perquè ens fes de cantant.

El temps va anar passant i en Pau no arribava, així que vam anar tocant i fent l'animal fins una mica més tard de les 21h. En aquell moment ens vam preparar, el vam felicitar amb molt d'entusiasme i, a partir d'aquell instant, tot va ser un no-parar:

22:40 Alguns amics ens despedim a corre-cuita de la gent perquè hem d'anar a Riudellots a jugar el primer partit d'unes 24h de futbol sala

23:20 Arribem a Riudellots i ens diuen que un dels equips s'ha retirat. Per tant, passem a la següent ronda encara que perdem els dos partits que hem de jugar.

01:00 Acabem el partit i tornem cap a Girona, on havíem deixat una festa a mig acabar.

03:20 En Pau i jo marxem cap a casa seva a dormir.

04:15 En Climent em truca perquè li obri la porta, que també es queda a dormir. El col·loco a la primera habitació que trobo amb llits lliures.

05:15 En David em truca perquè li obri la porta, i ve amb l'Àngel a dormir. Els instalo en una suposada habitació lliure, però sembla que durant la poca estona que he aconseguit dormir, ha arribat més gent i l'ha ocupat. Per tant, se'n van a baix a dormir als sofàs.

05:20 Per fi em puc posar a descansar, però no gaire, que s'ha de matinar per arribar al segon partit de les 24h a Riudellots

...

En fi, PER MOLTS ANYS, PAUET!

jueves, 22 de julio de 2010

On és la normalitat?

La conversa que ara reproduiré s'ha produït més d'una vegada aquest estiu, en aquesta versió o similars:

PERSONA X: Així doncs, ja has acabat el cole, no? I l'any que ve on aniràs?

NICO: a Madrid, a la Complutense.

X: A Madrid? I per què tant lluny? Que no fan la teva carrera a Barcelona? Què vols estudiar?

N: Química, i sí que ho fan a Barcelona, però crec que ara és el moment de marxar i obrir-se una mica al món (encara que Madrid, en realitat, és aquí al costat, si fa no fa)

X: Química?! Però tu et vols morir de gana? Quines sortides té, això?

N: Doncs si marxo d'Espanya, puc dedicar-me a la investigació; sinó, a la docència. Però el que jo vull en realitat és endisar-me al món de l'espectacle. Als EEUU fan una carrera que es diu Teatre Musical. M'encantaria anar allà un cop acabi Química, i dedicar-me al teatre. La carrera de Química la faig perquè sempre pot ser que surti malament la jugada, no?

X: La veritat, em sembla una mica estrany tot plegat, però si és el que t'agrada...

Tot i que entenc el punt de vista de totes aquestes persones X, no el comparteixo. Així doncs, aquí deixo la meva pregunta: qui estableix els cànons de normalitat?

martes, 20 de julio de 2010

Per molts anys, sister!

Es podrien objectar moltes coses d'aquesta cançó: que no és una cançó d'aniversari; que Soul Sister no vol "germana de l'ànima", sinó més aviat "alma gemela"; que és una de les cançons de l'estiu...

Però sé que tu no ets així. Tu més aviat em diràs que això és un regal d'aniversari, no només una cançó; que quan senties Soul Sister imaginaves que deia Dear Sister; que tot i ser una cançó de l'estiu és prou maca...

En fi, perquè ets la meva germana, perquè m'estimes, perquè t'estimo, perquè no ens veiem gaire sovint, perquè ahir havies de presentar el treball de fi de màster, perquè és el teu aniversari i per mil coses més, aquí et deixo aquesta cançó.

FELICITATS!

domingo, 18 de julio de 2010

Comença el compte enrera

Aquesta tarda ens hem reunit els 4 intrèpids aventurers (Pau, Xavier, Climent, Nico) que recorreran Europa durant 22 dies sense saber gaire bé a què s'enfrontaran. Després d'un dinar abundant, d'un retard més aviat esperat per part d'en Climent i d'algunes hores davant l'ordinador amb 27 pestanyes obertes, tenim l'itinerari a seguir i el bitllet comprat.

Així doncs, comença el compte enrera, i què millor que aquesta cançó del grup suec Europe (sembla fet expressament)per deixar-ne constància.

viernes, 16 de julio de 2010

Despedides

Al llarg de la vida ens hem de trobar amb moltes despedides, cosa que detesto. Malauradament, s'hi ha de passar, i l'estiu després del segon de Batxillerat n'està ple. Per aquest motiu hi ha dies d'aquestes vacances que em sento més melanconiós.

Avui és un d'aquests dies, ja que ara fa unes 3 horetes s'ha acabat el Campus Esportiu de l'escola, on he fet de monitor. En activitats com aquestes un acaba fent amistat amb els professors i, fins i tot, amb els nens. Però tot s'acaba, i així ha de ser...

En fi, anava a penjar la cançó Time to say goodbye, interpretada per Andrea Boccelli i Sarah Brightman, però buscant per Youtube he trobat aquesta balada de Air Supply. Aquí us la deixo:

lunes, 12 de julio de 2010

A la meva

Amb aquest homenatge al gran Old Blue Eyes, comença un nou blog: la cançó My Way és idònia per iniciar aquesta etapa, ja que, com el nostre amic Frank, jo també vull fer el camí a la meva manera.

Aquest post, no obstant, també vol retre homenatge a la selecció espanyola de futbol, que ha estat capaç de fer el seu joc, tot i les adversitats que ha anat trobant, fins a aconseguir coronar-se campiona mundial. Felicitats!