La conversa que ara reproduiré s'ha produït més d'una vegada aquest estiu, en aquesta versió o similars:
PERSONA X: Així doncs, ja has acabat el cole, no? I l'any que ve on aniràs?
NICO: a Madrid, a la Complutense.
X: A Madrid? I per què tant lluny? Que no fan la teva carrera a Barcelona? Què vols estudiar?
N: Química, i sí que ho fan a Barcelona, però crec que ara és el moment de marxar i obrir-se una mica al món (encara que Madrid, en realitat, és aquí al costat, si fa no fa)
X: Química?! Però tu et vols morir de gana? Quines sortides té, això?
N: Doncs si marxo d'Espanya, puc dedicar-me a la investigació; sinó, a la docència. Però el que jo vull en realitat és endisar-me al món de l'espectacle. Als EEUU fan una carrera que es diu Teatre Musical. M'encantaria anar allà un cop acabi Química, i dedicar-me al teatre. La carrera de Química la faig perquè sempre pot ser que surti malament la jugada, no?
X: La veritat, em sembla una mica estrany tot plegat, però si és el que t'agrada...
Tot i que entenc el punt de vista de totes aquestes persones X, no el comparteixo. Així doncs, aquí deixo la meva pregunta: qui estableix els cànons de normalitat?
3 comentarios:
Ànim amb la decisió. Ara no t'enfonsis a la primera dificultat, eh?
La normalitat és una cosa subjectiva. Et pot agradar aquest plantejament d' anar a estudiar química i després intentar estudiar teatre musical als Estats Units.
Potser aquesta persona X no li sembla del tot correcte, però això no vol dir que estiguis equivocat.
Molta sort!
És ben sencill, la normalitat seria la tónica general que segueix la majoria, això no fa però que estigui bé. El que passa és que a aquestes persones X no els agrada arriscar-se per aconseguir el que un vol, en el teu cas dedicar-te al teatre, i veure que els depara el futur. Ells volen sortir de l'Universitat i tenir-ho tot fet, com la majoria, i per això no ho troben normal. Per a mi una desició exel·lent, la difernència és la riquesa d'aquest món.
Publicar un comentario