Ahir, vigília de l'onze de setembre, vaig assisitir a la marxa de torxes de Girona: una preciosa caminada multitudinària pel Barri Vell de la ciutat. L'acte va acabar a la plaça de l'ajuntament, amb el poble cridant: "in-inde-independència".
Quan es va cridar "visca Catalunya!", no vaig dubtar a afegir-me a la resposta de "visca!", però quan es va fer el crit reclamant la independència em vaig mossegar la llengua, i em preguntava, és possible estimar Catalunya sense voler-la independent?
Habitualment, quan sóc a Girona, demano un cert respecte envers Espanya, però aquest cap de setmana que vaig passar a Madrid, m'ha fet veure que allà serà totalment al contrari; per posar un exemple, una andalús, en un atac d'infantilisme, am va fer observar que porto 18 anys aprenent un idioma que, segons va dir ell, no em servirà per res. El comentari em va saber greu, més per la ignorància seva que pel que em pogués ferir, però vaig preferir no entrar en discussions estúpides que no ens portarien enlloc.
No és possible que algú estimi dues pàtries com a pròpies? Bojan Krkic no pot sentir-se alhora català i serbi? Marcos Senna no pot estimar Brasil i Espanya? Pot ser que tinguin raó els de La Trinca, quan diuen que fa falta estar tocat de l'ala, però jo me'n sento orgullós, d'aquesta bogeria!
8 comentarios:
Molt interessant Nico! Si t'he entes bé, comparteixo amb tu aquesta vivència. A Catalunya em produeixen horror els independentistes, i a Espanya fastic els que invoquen el dogma absolut de la "unidad de España". I tot i així, m'estimo molt les dues patries... Serà possible?
Saps, cada vegada tinc més clar que hi ha quelcom de malèfic en els nacionalismes o fonamentalistes de la seva patria. Odien tot el que no sigui el seu pais, perque no entenen ni saben res del món que els envolta. Tenen menys amplitud de mires que el Doraimon.
Jo, (no m'atreveixo a dir "nosaltres") m'estimo Catalunya, i fins i tot arribo a veure coses maravelloses a Espanya, i perque no, a Europa!
Visca la llibertat! Fora les fronteres!!
P.D: gràcies pel teu bloc Nico!
Ei, Miguel! Qué alegría verte por aquí!
La verdad es que tengo que decir que me enorgullece ver que has entendido plenamente el menaje que quería transimitir y que hay gente que lo comparte.
Brother, no només ès possible, sino molt natural, em sembla a mi. El que és imposat és haver d'estimar un tros de terra només perquè hi has nascut. Patria? Jo estimo Catalunya i estimo Espanya. I estimo Perú. I Polònia. I Navarra. Cada tros de terra m'ha aportat una cosa o altra, i a tots corresponc de bon grat.
Jo encara no he vist tant de món, Mòmo, però espero trobar-me tant a gust com tu, a tot arreu on vagi.
Nico, tens tota la raó. Per mi no hi ha res més bonic q la terra i tradicions de Catalunya, ara bé tmb m'estimo q estigui formant part d'España.
Però a vegades fa pena q gent ignorant, no crec q amb mala fe (q n'hi ha menys dels q imaginem) no sàpiga entendre q un català s'estimi la seva terra igual o més q España en conjunt.
Bueno, q et vagi tot i mb per Madrid!!!
Nico, no t'ho has d'agafar malament, aquest andalús t'aprecia i li sap greu que inverteixis el teu temps a estudiar una llengua enlloc de prendre una manzanilla en el bar los amigos. No crec que sigui un tema ideològic sinó una pura qüestió de prioritats.
En fi, molts d'ànims per allà baix... però a aquest pas tornaràs fet un maulet.
Joan! Ja t'aniré avisant de tots els que em trobi per Madrid, que sí que n'hi ha bastants...
Ei, Txeiks! La veritat és que no m'ho havia mirat d'aquesta manera... i no pateixis, que si em faig maulet al tornar aquí ho deixaré de ser: sempre s'ha de portar la contrària! Jaja
És una idea que encara no tinc del tot rumiada, però em sembla que la pàtria (sí, Mònica, la cuna del propi naixement) mereix una pietat que no és discriminatòria, ni molt menys.
D'alguna manera, l'estima, d'una banda, per la terra originària i, de l'altra, per les demés nacions és comparable a l'estima, d'una banda, pels pares i, de l'altra, per la resta de persones a qui debem saviesa, afecte, amor... És a dir, entre les dues estimes hi ha una distinció -m'atreviria a dir- ontològica, que no falta el respecte ni indignifica cap de les parts.
De fet (i per acabar), l'antropologia clàssica solia dir d'una manera escolàstica que Déu, els pares i la pàtria mereixen de l'home un sentiment més o menys perfecte de pietat. L'ordre, per suposat, no és casual.
Publicar un comentario