No hay 2 sin 3...

O eso dicen, pero la verdad es que, aplicando en método cinetífico, he podido comprobar la invalidez de la hipótesis, y es que un alto porcentaje de "doses" no tienen su "tres". ¿Y...? Pues no sé.

A partir de aquí, la entrada va a seguir en catalán, porque va dirigida a un buen amigo que hoy celebra su decimonono (o decimonoveno, pero para nada nonadécimo) cumpleaños, y aunque ya lleva casi 6 meses en Madriz, todavía le cuesta entender el idioma de este nuevo país en el que se ha instalado.

Així doncs, seguint amb el tema inicial, a tu et fa por això de l'estadística, no? Només de pensar en els casos favorables partit pels casos posibles que he aplicat per determinar la falsedat de la hipótesi ja et vénen remordiments de consciència; m'equivoco?
I és que l'any passat això et va acollonir i per això vas decidir no fer una carrera de ciències, tot i haver-te matxacat durant 2 anys fent el Batxillerat Biosanitari BI, i et vas plantejar estudiar Filosofia, però potser era un canvi massa radical, i per això vas triar la opció fàcil, còmoda, moderada, conservadora, "pepera", fatxa, d'estudiar Dret i ADE. Molt bé. Però aquí no acaba la cosa.

El temor de retrobar certes persones que et recordessin el teu passat científic et va fer fugir a la capital d'un Imperi on no es ponia el sol (cosa que tornarà a passar quan els 100 montaditos vagin a Mèxic). Et feia por quedar-te a Barcelona, perquè sabies que tard o d'hora t'arribaria un invitació amb forma de "bellota" pregant que anessis a dinar un dia al col·legi on un dia vas saber el que era patir.
Allà retobaries el general Montolivus, que et recordaria que "vostè, eh senyor Johnny Boddys, és un traidor. I dels grossos, eh! Que jo me n'enrecòrdut. Io mi riccordo, senyor Boddys", mentre senties una veu que deia "dius, ja t'ho vaig dir, jo, eh?", a la vegada que un so gutural de Don Cifras indicava desesperació recordant un conte sobre la gravetat i el suïcidi.
Espantat, buscaries consol entre els teus col·legues de torment, però el Doctor i filòleg català Brugui no voldria saber res d'algú que s'ha venut a l'enemic. Llavors pensaries que potser el filòleg castellà podria animar-te, però l'únic que faria seria mirar-te amb un somriure malèfic i dir-te que tot el que li expliquessis no sortiria mai d'aquell despatx, cosa que amb molt de seny posaries en dubte. El filòsof podria resoldre't el teu problema existencial mentre es frega la barba, però també pot ser que no hagués anat a cole aquell dia, cosa que et deixaria només amb el teu antic PEC com a confident. Millor marxar. I a Madrid et trobes.

Tot aquest post no té cap sentit. Intenta ser una imitació barata del teu, a mode de felicitació. Per molts anys!