Hauré d'esperar...

Aquest matí, mentre era a casa esmorzant tranquilament, m'ha trucant l'Àngels, demanant-me explicacions de per què encara no havia baixat a saludar-la i explicar-li com m'havia anat el viatge. Està bé, avui baixo, li he dit. Però entre acabar d'esmorzar, afaitar-me, dutzar-me i totes les coses que s'han de fer al matí, he vist que potser se m'estava fent tard, o sigui que he sortit de casa i m'he posat a caminar.


Just quan jo sortia, passaven pel carrer un senyor amb la seva filla, de 4 ó 5 anys, que anava amb bicicleta. Com que anava més ràpid que el seu pare, aquest li ha hagut de demanar que es parés un moment a esperar-lo. La nena s'ha girat i ha avisat al seu pare de la meva presència. Tot i que encara el tenia una mcia lluny, com que caminava ràpid per no fer tard, el bon home i jo hem arribat a l'altura de la nena més o menys al mateix moment. La nena se m'ha quedat mirant. Després ha mirat al seu pare i ha dit: "¡Qué guapo es!". No he pogut evitar girar-me i somriure, i seguidament, he seguit caminant.


En fi, tocarà esperar...